Diumenge matí. El Jordi treballant (ja per fi s’acaba la guerra amb el servidor). M’aborria i com vaig sortir a passejar. Igual vaig caminar 6 hores… es clar, avui estaba candada.

Pero com sempre vaig descobrir llocs a la bora de casa (aquest cop al barri del born) que ni tant sols sabia que existíen. I d’altres que sí, com el parc de la Ciutadella, pero que potser feia 15 anys que no trepitjava. Una llástima.

Vaig una trobada sardanista, un grup de animació de carrer que feien d’enterramorts, a uns amics passejant (aquests em van trobar a mi, mes aviat), un mamut en mitg d’un parc, una pluja sobtada, i moltes més coses que no cabien a l’objectiu de la meva modésta càmera.

Les fotos:

 Trobada sardanista a la plaça de la catedral

 La catedral, en un intent d’ocultar els andamis de les obres.

 Façana del fossar de les moreres.

“Al fossar de les moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l’urna del honor”. Així resa el monument conmemoratiu del centre de la plaça.

 Uns veins que reclamen silenci (o atenció)

 Un dels milers de carrerons porticats del barri.

 Globus de colors per nens cridaners.

 Una font lateral de la font de la Ciutadella.

Arbre dins d’un dels llacs del parc de la Ciutadella.
M’encanta. De pel·licula de por.

Avui va per ell.

Per ser el millor “jefe” i una excel·lent persona. Per que avui ha dit adeu. Per que comença una nova vida, que espero que li vagi tot lo be que ell es mereix (que es moltíssim). Per que ha aconseguit fer-nos disfrutar de la feina. Per que gràcies a ell hi havia dies en que ens venia de gust anar a treballar. Per que ens ha ensenyat molt. Per que ens ha ajudat, i fet costat sempre. Per que si tots els caps fossin com ell el món seria molt diferent. Per que desaparegui el desmo, i torni el moti.

Per que no oblidi mai, que a nómada ens l’estimem molt.

Que tinguis molta sort Victor! (Si mai sóc VQ vull ser com tu).

Crec que necesito vacances. Necesito descansar, dormir bé, i no tenir que aguantar a clients repelents, estresats (que em diuen a mi que no m’estressi), bordes, i sobretot, maleducats. I el març sembla encara tant lluny…

Ahir per la nit vem anar a sopar a un japonés, (abnas d’ahir a un xino, que originals som). El sopar del japonés va estar bé, llastima que quan ja marxavem vem veure que emmagatzemen les amanides al terra, al costat dels banys… ecs! Després a prendre algo, i ràpidament a dormir, que el Jordi i jo estavem molt cansats. Ho vaig passar molt bé, però segueixo necessitant les vacances.

Per sort, el cap de setmana vinent espero poder escapar-me a les borges, a veure als papas. (No sé per que, veure’ls a barcelona, no em fa tanta il·lusió). No recordo ni quan va ser la darrera vegada que hi vaig anar, em penso que va ser a principis de desembre. I ara ja ho anyoro. Possiblement em tocará anar-hi amb tren, per que el Jordi segurament s’ha de quedar acabant d’instalar un servidor que dona molt la murga, però no m’importa. En el fons, anar amb tren m’agrada. M’ho prenc com un passeig, i si tinc la meva música, ja sóc feliç.