Ja he tornat. Una setmana passa molt ràpit. Ho he passat molt bé, i hem fet i vist una miqueta de tot. El Prado, el museu Reina Sofia, la Cibeles, el Retiro, la Casa de Campo, les tapes, els vinets, el metro, els carrers grans i petits… en definitiva una miqueta de tot, pero especialment disfrutar, i passar-ho bé, amb calma.
  
- Hotel Alcala Torre. Al carrer Alcalá, al centre de Madrid. Hi vem passar tres nits, i no estava gens malament.
- La Plaza Mayor, molt maca, i més amb el fred que feia. Diuen que els cels de Madrid son dels més macos que hi ha, i la veritat es que semblan pintat.
- Carrer d’Alcalá, amb la famosa porta al fons… Mirala, mirala.

   
- Ja de dia, a punt de visitar el famós parc del Retiro, vem poder apopar-nos a la porta d’Alcalá per fer alguna foto.
- El llac de El Retiro, inmens, com un petit mar per als Madrilenys, amb un dels cels que comentava abans.
- El Palacio de Cristal, impresionant també. Sembla l’escenari d’algún videojoc, tipus Myst.

  
- El Jordi, com no, enganxat al teléfon, parlant amb algún dels seus clients. Encara no ha entés del tot el concepte “vacances”.
- La Puerta del Sol. Com un formiguer gegant, no para mai. Un d’aquells llocs on el soroll del tráfeg i moviment de gent, es com xiuxiueig agradable.
- La meravellosa habitació del hotel Suite Prado, on vem pasar dos nits, i no vem pagar ni un duro. Gràcies multigaranties. L’habitació era encara més gran del que sembla. I a més a més, sempre hi feia calor. Meravellós tenint en compte que els primers dies d’estada a Madrid, fins i tot va nevar.

  
- Tornem a la plaça major.
- Un dels Madrid vision, que és l’equivalent al Bus turistic. Una miqueta car, pero divertit. Si anem a fer el turista, fem-ho bé.
- La Cibeles. Sembre envoltada de milers de cotxes, autobúsos, policia… Fer una foto sense que res te la tapi es difícil. I fer una foto de nit sense trípode encara més. Si algún dia torno a Madrid, tinc pendent una bona foto.

  
- El Jordi, barallant-se amb els auriculars del Madrid Vision, que normalment no funcionaven bé.
- El temple de Debod. Curiós.
- Excepcionals vistes de Madrid des del teleféric que va a la Casa de Camp. El parc més gran que em puc imaginar. Llástima que m’agafa una miqueta lluny per anar-hi els meus diumenges de passeig.

 
- Monument a les víctimes del 11-M. Esgarrifós.
- La famosa T4 del aeroport. M’encanta la il·luminació. Mai es fa de nit.

Ara segueixo fins dimecres de vacances. I després una setmaneta i… setmana santa.

Demá dilluns marxo de vacances. I no sé si em ve de gust. En part tinc moltes ganes de pasar uns dies sola amb el Jordi, tranquila i lluny de tot. Però em fa molta ràbia marxar així. Avui he sortit al carrer (cap gran excursió, només a tirar basura) i m’he sentit com si tothom em mirés. Sí, es clar, no m’ha mirat ningú, segur, però la sensació era una miqueta incómoda. I sé que demà a l’avió serà pitjor.

Ara ja tot son crostes (ecsss…….) per tant teóricament ja no es contagiós. A més el sentiment de culpa. Que és una tontería, ja que ja no tinc grans amb líquid, i evidentment no estornudaré ni tossiré aprop de ningú.

D’altre banda no em puc queixar, aixó no ha semblat una varicela. No he tingut febre (vaig tenir caloreta dues nits abans dels primers granets), no he tingut casi picors, i no he perdut la gana (tot i que aixó potser hauria esta bé). La majoria de granets m’ha sortit a la cara (jo i la meva supersort). I en tot el cos potser tinc deu o dotze granets en total.

La veritat és que l’unic que em recorda la varicela, es el meu reflexe en els miralls, o al mirall improvitzat en què s’ha convertit la part del darrera del meu aipot, que em retorna un reflexe, que és millor no ensenyar…
Per que desprès no digueu que no ho he fet pujo una foto meva tota plena de granets…

Avui no he anat al cole a treballar. I és que aquest matí m’han donat la baixa. Varicela. Sí, sí, varicela. Amb 28 anyets, i aquestes malalties de nens… grrr…

No sé a on ni quan l’he enganxat, suposo que potser a la botiga, algún client… per que no conec a ningú més que la tingui.

La part bona és que em trobo bé, exceptuant que em pica el cap, com si tingués polls. Com em trobo bé, puc aprofitar per fer coses a casa. De fet estic aprofitant per fer les fotos del catàleg de monedes del pare del Jordi. Ja he muntat tot el xiringuito. Que per cert, cada cop té un aspecte més professional. Els resultats, tot i que per ara només he fet unes 12 monedes, m’està deixant molt contenta.

Aquí es veu una miqueta el muntatge que he fet. I una de les monedes.
La caixa de llums la vem construïr l’any passat per les fotots del catàleg. Son làmines de metraquilat blac, molt prim formant un cub, obert per un costat. La il·luminació es simplement una lampareta amb una bombeta normal i corrent. La camara està subjectada amb un tripode bo (un manfrotto), i per evitar vibracions (i per comoditat, es clar) tinc un control remot (que controla només zoom i disparador. Per més comoditat, conecto la càmara a la tele (perque treballar amb una pantalla de 2″ si en tinc una de 26″?). A la càmara hi he acoplat un macro normalet (el vaig comprar fa temps i la veritat no sé de quan és) que ja fa la seva funció. Com a detalls técnics, pocs, simplement disparo a máxima obertura de diafragma (f.8) per tal de que la moneda s’enfoqui tota per igual. El ISO ben baixet, megapixels ben alts (son fotos per arxivar, val la pena gastar uns megas) i compensació de llum per que no em quedin colors raros.

Bé avui es nota que estic molt aborrida. I només és el primer dia. Paciéncia… i no et gratis!.

Vaig a seguir fent fotos, que he de tenir els dits entretinguts.

Ja s’apropa la primavera. Encara falta algo més d’una setmana, però els arbres ja son plens de flors, el cel es veu més blau que mai, semblant realment infinit, i tot s’omple de colors i llum. M’agrada.

L’altre dia vaig anar a veure a la Gisela i la Nerea, i com era una miqueta aviat (culpa del despertador, que diu la hora que vol), vaig entrar a passejar al Parc de la trinitat, que sempre m’ha cridat l’atenció però mai hi havia entrat del tot. Molt macu. Com un oasis al centre del caos que és el Nus de la trinitat. Un altre dels parcs de la ciutat que m’agraden i que passen a engrossir la llista de llocs per passar una tarde de diumenge.
Per cert, les fotos per ser fetes amb la meva cámera petita (una sony DSC-U10) no han quedat del tot malament. :-P

La Nerea, com sempre, molt guapa (tot i estar una miqueta encostipada) i molt riallera.

Curiositat del dia… He estat mirant el concurs del Nuevo Talento Fnac, i em vaig estar mirant les bases, pensant que potser, per que no, m’animava. La curiositat, es que demanen entregar les fotos (entre 30 i 50) en format 18×24 o 30×40. La sorpresa és que si vols revelar les fotos per internet, a la botiga de revelat de fotos de Fnac aquests formats no existeixen. En altres botigas de revelat online que he mirat, aquesta posibilitat, tampoc hi és. No ho entenc!.

Compte enrera… ja només em quedan 6 dies de feina i despres les VACANCES. I dulluns que vé a Madrid. Donaré la benvinguda a la primavera des d’allà.

Aquest any no hi he pogut anar. Aixó de treballar en dies així, no m’agrada. Pero bueno, suposo que sent dissabte, hi havia massa gent i no molava (aixó es per auto-consolar-me).

La foto es de Sant Medir de 2003.

A canvi, pel matí vaig anar a passejar pels voltans del mercat del clot. Que em penso que es la zona que més m’agrada del meu barri, i segurament, una de les mes acollidoras de Barcelona. És una zona plena de vida i en constant moviment.

I diumenge dia de relax. Passeig per la diagonal (zona glóries) amb el Jordi, i vem entrar a conéixer el parc de Diagonal Mar, molt macu per cert. I després al cine, a veure “El motorista fantasma” del Nicholas Cage, que em va agradar molt  (la peli, ell sempre m’ha agradat).

Per la tarde a última hora, vaig anar a veure als papis, i la mama em va fer una segona sessió de massatge. Mmmmm…. com m’agrada.

Feia molts dies que no en possava cap foto. Avui ja toca. Últimament la he vist sovint, i crec que fins i tot ja em coneix. Es la nena més riallera que hi ha. Ara está una mica grassoneta, i no fa més que treure babotes, pero és tant dolça…

Ara ja té cuatre messos, ja aguanta el cap i crec que ja te ganes d’aguantar-se asseguda, i poder menjar alguna cosa una miqueta més consisntent que els ensopits bibes.

¡GUAPA!