Ja s’han acabat. L’any vinent més.

La segona part va ser Galicia, Pentes, es clar. Aquest any hi havia el bateig de la meva fillola, la Irene. I la resta de dies, no hem fet gran cosa, una miqueta de festa (sense passar-se), una miqueta de passeig (sense passar-se), i menjar, en aixó si que ens vem passar, i es que Galicia es aixó, molt menjar.

La tercera (i última part), van ser les Borges. Amb tota la familia. Tanta gent en aquella casa…!!!! (com diria el meu papa).
Peró molt bé. La casa cada dia es més maca, i casi qeu ara em comença a semblar d’una mida decent. Suposo que es va perdent el record del que teníem abans…

Ara ja he tornat a la feina… aquesta meravellosa feina que m’aboserveig (especialment els caps de setmana). I ara a preparar, com sempre, a correcuita, el póster-arbre genealógic de la familia, i la formació de mp3 per al taller tecnológic.

Aquí queden algunes fotos del estiu…

Després de pasar varis dies sense llum, vem decidir marxar d’aquesta ciutat-caos, en que estabem ficats. Sí, d’acord les vacances ja estaven planeixades i fins i tot casi pagades dies abans, però dit així queda molt més interessant. Vem passar tres dies sense llum, i al barri encara hi ha qui te problemes a conseqüéncia de l’apagada.

Vem fugir a Tarragona, prop del Delta del Ebre, a un hotel a l’Ampolla. Ple de piscines i on no es podia fer res més que descansar (i fer esport, cosa que va quedar casi instantáneament descartada). Ho hem passat molt bé i hem descansat molt, menjat bastant i fins i tot fet alguna que altra relació social (no s’en pot dir amistat a una relació de cinc dies).

Vaig aprofitar a fer alguna bona foto d’espiadimonis (libel·lules), ja que allà n’estava ple. Es clar, s’alimenten de mosquits, que també eren força abundants, i força malparits, dit sigui de passada.

 

I dilluns, comença la segona part de les Vacances. A Galicia, a Pentes. Aquest any toca el bateig de la Irene, que serà la meva fillola. Uns quants dies més per no fer res. Llegir, fer sudokus, autodefinits, dormir i veure la tele tot el dia. Galicia m’aborreix bastant, però el cert es que aquest any tinc tantes ganes de no fer res, que fins i tot podriem dir que no em fa mandra anar-hi. Llàstima de les dotze interminables hores en autocar per arribar allà.